1. |
Sentit
04:16
|
|
||
SENTIT
Puc descriure amb fil d'aram aquells diumenges a la cera.
Puc trencar les portes amples dels corrals
allí a les eres on tornem a ser xiquets,
sabent que el temps ja consumit va entrar per vena,
i la condemna ve amb lo coneixement.
Puc gitar-me entre “civà”, puc amagar-me de la paciència.
Pujar al Puig, tirar-me de cap
i obrir ferides tan absurdes que me facen sentir un rei.
Feliç, capaç de declarar-li alguna guerra
a roca i pedra, a les parets.
Puc sentir la primavera rebuscant entre rames de pi.
Descobrir entre l'herba, lo misteri entre pobres i rics.
Puc jugar a sentir-me una eminència o ser rata podrida entre mil.
Puc pensar que no importe l'herència, sol saber que la vida és així:
Sóc d'aquí.
Puc buscar i te puc trobar, podem anar per la gravera.
I plens de pols, com dos bufons,
anar mirant com les “agüeles” mos assenyalen i contents
tornem a rescatar aquella manera
de ser feliços sense remordiments.
Puc sentir la primavera...
|
||||
2. |
Cucs
03:54
|
|
||
CUCS
Sempre cau, sempre entropesse,
però a ell no li interesse, no se parle en la vergonya
ni trafique amb los parents.
Si escopinye fills de pedres
apareixen grapes seques amanides per les herbes
de les eres i els bancals.
Sempre cau, sempre travesse,
i si veu que no t'enteres te condemne a un mes d'abril
entre “txaparrons” de vi.
De bidons plens de fal·làcies com les que me conte a mi,
les desgràcies són així,
entre roques creix lo pi.
Mates rates, núvols revellits en rom,
farinetes insuflades amb la mel dels polls,
caminàvem per una “almendrera”.
Sonen gaites, denunciaríem a la llum del sol,
que se descuidon los que creguen que matino jo,
que sóc fill d'una lluna tan plena
que aguanto la pena entre biga i tauló.
Mates rates, núvols revellits en rom,
farinetes insuflades amb la mel dels polls,
caminàvem per una “almendrera”.
Sonen gaites, denunciaríem a la llum del sol,
que se descuidon los que creguen que matino jo,
que sóc fill d'una lluna tan plena
que aguanto la pena entre biga i tauló.
Sempre cau i no s'estresse
i fa de tripes los pulmons, amb foradets com xumeneres
per los que fa brotar el fum.
Senyals que et criden a tu,
i és que vol tornar-te a veure, perquè el que no corre vole,
les “leccions” des de menuts.
Mates rates, núvols revellits en rom,
farinetes insuflades amb la mel dels polls,
caminàvem per una “almendrera”.
Sonen gaites, denunciaríem a la llum del sol,
que se descuidon los que creguen que matino jo,
que sóc fill d'una lluna tan plena
que aguanto la pena entre biga i tauló.
|
||||
3. |
Entre Mars i Muntanyes
04:04
|
|
||
ENTRE MARS I MUNTANYES
Som pirates, argonautes,
som la dolça alegria del rom,
som l'espenta de les ones,
som la ràbia, som agitació,
som corsaris, reaccionaris,
som espases, bales de canó.
Som amants de la lluna de plata
festejant a babord i a estribord.
Abaixeu veles i remeu amb força
que bufen aires de revolució.
Som la Gàl·lia, som Esparta,
som la flama de la rebel·lió,
som lo lladre dels teus somnis,
som lo coratge del gladiador,
som l'essència, la mirada,
som la força de les il·lusions.
Som soldats de mil i una batalles,
resistència, promesa i passió.
Aixequeu les botelles, brindem tots,
que vénen aires de revolució.
Seguirem avançant
per camins que no tenen final,
desempolsant guillotines
que les cadenes d'odi tallaran.
Viatjarem al Dorado,
raptarem a la lluna més gran.
Anirem per mars i muntanyes,
invocarem les Boles de Drac.
Seguirem avançant
per camins que no tenen final,
desempolsant guillotines
que les cadenes d'odi tallaran.
Viatjarem al Dorado,
raptarem a la lluna més gran.
Anirem per mars i muntanyes,
invocarem les Boles de Drac.
|
||||
4. |
Despatx, Cafè i Corbata
03:37
|
|
||
DESPATX, CAFÈ I CORBATA
A un camí ple de cendra,
als montes dels vençuts per Déu,
clavades entre roca i herba
sospiren mils de creus.
A un riu de sang i merda
s'afonen les virtuts del cel,
a flote quede bruma encesa,
los ulls de qui no veu.
A les trinxeres vas trobar la penúltima bala,
vas apuntar sense mirar i vas disparar metralla.
Què més te fot la magnitud del que alcance una arma.
Tu estàs “detràs”, sempre cobert,
despatx, cafè i corbata.
Corbata.
Sanguinària.
La història.
Te delata.
A les trinxeres vas trobar la penúltima bala,
vas apuntar sense mirar i vas disparar metralla.
Què més te fot la magnitud del que alcance una arma.
Tu estàs “detràs”, sempre cobert,
despatx, cafè i corbata.
|
||||
5. |
Sempre
05:49
|
|
||
SEMPRE
A l'eixida d'un concert anem a fer unes copes.
Si algú “se raje” lo matem i mo'l mengem de postres.
Però la nit no és lo que era, ja no hi ha rock al poble.
Entre 'bachata' i 'reggaeton' potser anirem al sobre.
Anem a soles pel carrer, no queden ni les soques.
Anem cap a casa, ja està bé, potser deixem lo cotxe.
Som quatre draps, potser algú més, anem com qui no toque.
I “de repent” un bar obert, potser això se desboque.
I a última hora es va sumar la gent:
Ixuquera, los Azero, Omeveigues i los Gen,
Mallacan, Prau, Chundarata, Visión Túnel, Eixam
i algun punki més.
Són les hores que vam fer al carrer,
a la Barraca, a l'Arrebato i les juergues a l'Aplec.
Franja, Artieda, Saragossa o al Carrasca i les trobades de gaiters.
Podem parar per a pixar, podem deixar de córrer,
podem buscar uns altres camins o travessar lo monte.
Però sabem que per molts anys que mos deixem de veure,
per sempre amics, per sempre Draps, per sempre gent de poble!
I a última hora es va sumar la gent...
|
||||
6. |
Amic Desideri
04:11
|
|
||
AMIC DESIDERI
Un llapis, un paper,
un sac ple de paraules
i un anhel:
volar com l'esparver.
Jugant a fer versets,
acaronant poemes
i acotxant
les rimes dels més vells.
Bancals de panical,
timó, argilaga,
una roella al cor
flor roja com la sang.
Ni llum, ni foc, ni blat,
ni melca fosca
que aniran segant
les bruixes pels bancals.
Busco paraules,
les que més m'agraden,
les més precises,
les que m'ixen del cor.
I unes i altres
les poso arrenglerades
i totes juntes
fan esta cançó
que invoquen un record...
Amic poeta,
on t'amagaves?
Les teues lletres
vestides de dol.
Una mirada
que no te trobe
i una abraçada
que pare el món.
Si lluny me n'he d'anar
i de més lluny te miro
amic meu,
m'he d'enyorar.
Recordes aquell joc?
Un gos, un grill, un bos
i un trill ben gran,
un pas, un ruc i un mas.
Amics treballadors,
amb aixada i arpioc,
hòmens valents
que estiren tronçadors.
La llengua que parlem
és clara i forta,
és dolça si convé
i és vella com l'hivern.
Busco paraules,
les que més m'agraden,
les més precises,
les que m'ixen del cor.
I unes i altres
les poso arrenglerades
i totes juntes
fan esta cançó
que invoquen un record...
Amic poeta,
on t'amagaves?
Les teues lletres
vestides de dol.
Una mirada
que no te trobe
i una abraçada
que pare el món.
|
||||
7. |
Les bruixes
03:34
|
|
||
LES BRUIXES
Vam créixer aquí,
entre munts de cendra,
entre pilons de llenya encesa,
incinerades pel justícia
de la Santa Inquisició.
Vam créixer aquí,
entre munts de roques,
entre bancals de terra ermada,
apedregades per l'església
en nom de Nostre Senyor.
Vam créixer aquí,
vam arrelar ben fort,
com l'esbarzer que mai podreu tallar,
som la il·lusió de qui va nàixer lliure.
Vam créixer aquí,
brotant com los sarments,
som les bruixes que mai podreu cremar,
som la cançó,
la veu de Víctor Jara.
Vam créixer aquí,
entre nius de puces,
entre barrots infranquejables,
engarjolades de per vida
sense causes ni raons.
Vam créixer aquí,
entre rius i montes,
entre vegetació salvatge,
contaminades per la indústria,
un progrés sense retorn.
Vam créixer aquí,
vam arrelar ben fort,
com l'esbarzer que mai podreu tallar,
som la il·lusió de qui va nàixer lliure.
Vam créixer aquí,
brotant com los sarments,
som les bruixes que mai podreu cremar,
som la cançó,
la veu de Víctor Jara.
|
||||
8. |
Rabia i pels
04:37
|
|
||
RÀBIA I PÈLS
Passe el temps i les idees
se rejunten amb la pell.
Les antorxes que s'apaguen,
la mirada de la gent.
Passe el temps i te desboques,
“t'espaviles” per desfer
los cordons de les sabates
que t'apreten lo cervell.
Passe el temps i passe el dia,
passe l'aigua i passe el fred.
Passen els corrents de l'aire
per la porta del carrer.
Passen les promeses coixes
quan promets lo que no tens.
Quan tornarem a les serres
de la mà dels nostres néts...
En un grapat de roques,
navalla i quatre forques, sé,
a qui mos trobarem.
Les mans tan convençudes
de l'odi que supures, creus
me'n faig de lo que veig.
I mos vam despertar a un sembrat
de fulles negres.
I vam sentir la llibertat “rossant-mos” les orelles
vam assumir amb serenitat...
Que tot comence al plat.
Cassoles de bajoques,
animalets del monte i sé,
aquí mos menjarem.
La sang, de suc al postre,
rosegarem les crostes, creus
me'n faig de lo que veig.
I mos vam despertar a un sembrat
de fulles negres.
I vam sentir la llibertat “rossant-mos” les orelles
vam assumir amb serenitat...
Que tot comence al plat.
Salvatges los hòmens, los hòmens que denigren, que cremen, que cremen i assassinen, xarlatans de la màfia que conspire, per augmentar los beneficis, aprofitant-se del planeta i de les vides de tots los que aquí respiren, o viuen, la llei dels que dominen, tot amb lo que trafiquen, d'òrgans, de pells, de carn, xiquets i dones, treball, sou les nostres ferides.
|
||||
9. |
Welcome to Hell
04:09
|
|
||
WELCOME TO HELL
Welcome to hell!
La llum de l'esperança
ressalte les vergonyes
d'un món corrupte que es recree amb les desgràcies.
Welcome to hell!
Amnèsia a la pantalla,
barbàries programades,
l'audiència calle, atorgue, en som los responsables.
Quantes hores vam passar
mastegant la llibertat,
esporgant la realitat?
Rimes soltes al sarró,
sons que brollen des del cor.
Vols que et canta una cançó?
Riders on the storm!
Welcome to hell!
Volen bales perdudes
que porten un missatge:
“la vostra vida és nostra. Has de pagar el peatge”.
Welcome to hell!
Ensorrarem imperis,
destronarem monarques,
la veu contestatària renaix de les cendres.
Quantes hores vam passar
mastegant la llibertat,
esporgant la realitat?
Rimes soltes al sarró,
sons que brollen des del cor.
Vols que et canta una cançó?
Riders on the storm!
Construirem, forjarem la resposta solidària.
Escriurem amb lletres grans la paraula dignitat.
Atiarem, remourem la consciència proletària.
Lluitarem, renaixerem per la nostra llibertat.
|
||||
10. |
Foc i Flama
04:02
|
|
||
FOC I FLAMA
Busco els teus llavis
entre forques i coets,
exposant-me a les flames
que enlluernen nits d'hivern.
Busco els teus llavis
entre traques i masclets,
pervertit per sons diabòlics
de tabals i dolçainers.
Busco els teus llavis
entre torxes i espetecs,
olor de pólvora cremada
que s'escampe pels carrers.
Busco els teus llavis
entre masses i diablets,
llums i trons de correfoc
que ens traslladen a l'avern.
Busco essències perdudes
que un dia escrigueren
la història que mai ens va arribar.
Busco la màgia que creme
a les falles la nit de Sant Joan.
I ens abraçarem
davall de les espurnes de l'infern.
Besos de foc i flama, nit a nit.
I ens abraçarem
davall de les espurnes de l'infern...
|
||||
11. |
A la Llum d'una Farola
04:10
|
|
||
A LA LLUM D'UNA FAROLA
A la llum d'una farola
apreníem mil batalles de “bandidos” amb pistola.
I ensomiàvem en robar-li al temps
llàgrimes dels dies d'hivern, de molta gana i taula forra.
Una vida de valents, una lluita contra el mal de cor,
de carreres amb la llei, a una guerra que ningú mereix.
A la llum d'una farola
mos contàvem les ferides, renegàvem de la història.
I ensomiàvem en prestar-li al temps
les “sonrises” de la infància que es van apagar abans d'hora.
Una vida de valents, una lluita contra el vent del nord,
de victòries de la mort, a una guerra que ningú mereix.
A la llum d'una farola
“conquistàvem” democràcies de justícies de garjola.
I ensomiàvem en guanyar-li al temps
quatre hores de “ventaja” per a tornar a la teua vora.
Una vida de valents, una lluita d'entre ràbia i pols,
de derrotes sense por, a una guerra que ja no es mereix.
I ara saltant entre els arbres, som com fulles de paper,
on escriurem les cantades de les melodies que coneixerem.
Som com la terra banyada, som lo que embrute la pell,
fang de les nits de tronada ballant “hasta” el dia o “hasta” que caiguem.
|
||||
12. |
Un Tros de Vida
04:01
|
|
||
UN TROS DE VIDA
Des de l'aigua “avist’es” terra i sents
l’esperança crua i tendra, mescla de ràbia i de fé.
La fé del que no veu,
la trista i cruel batalla que t'espere a baix als peus.
Los peus seran los Déus,
los Déus que et facen lliure de les gàbies d'occident.
Vas vendre el pèl i part del seny,
la sang i la memòria d'una vida de paper
que ara brisa i aigua tan salada van desfent,
i ningú escolte.
Vas canviar “l'alma” pel futur, los ulls pel cel,
vas donar el cor per la il·lusió de tindre néts,
vas voler tindre sol un tros del món,
un tros que veus, un tros de vida.
50 hores més tard la pell
s'escame i la resseque el sol.
L'estómac ple d'aire i fred
vomite plecs de bilis i d'històries.
De dia lluites contra el vent,
de nit la por s'arranque i te repique entre les dents.
De tant en tant un pensament:
la mort pot ser el meu cel,
lo cel que mos separo este mar ample i cruel.
Miro a la meua gent,
mirades d'entre llàgrimes, “angústia” bruta i sed.
Vas vendre el pèl i part del seny,
la sang i la memòria d'una vida de paper
que ara brisa i aigua tan salada van desfent,
i ningú escolte.
Vas canviar “l'alma” pel futur, los ulls pel cel,
vas donar el cor per la il·lusió de tindre néts,
vas voler tindre sol un tros del món,
un tros que veus, un tros de vida.
La guerra de les ombres,
los hòmens contra els hòmens,
xiquets plens d'hematomes,
bitllets contra persones,
la vida per als que ploren,
la llei sol te controle,
la mort a les escoles,
lo pròxim potser sigues tu!
|
||||
13. |
Tot per Tu
04:29
|
|
||
TOT PER TU
La innocència d'un sagal,
entrava a casa per la porta del bestiar.
I un soroll no habitual
va ficar alerta el meu sentit de llibertat.
A gates per l'escala vaig pujar,
una fissura oberta me podia mostrar l'habitació
amb ma mare “sentada” a un “sillon”.
Estava com plorosa i amb cara de por
mentre les mans d'un altre ser l'agarraven del coll
i un crit al sol, per favor, per favor.
Jo que observava l'escena
amb los ulls de la misèria de qui no “anhela” la redempció.
Vaig anar a l'armari de caça
on té mon pare l'escopeta i “des d'entonces” no recordo.
Sol veig:
Sang,
sang que com l'aigua de quan plou “llimpie” el carrer,
la por del nostre cor també.
La llum de la finestra mos deixava veure el cel,
les fulles d'un arbre que creix.
I al que te cride a qualsevol hora a ver on pares.
I al que controle los teus passos perquè caigues.
No! No és no!
I a “l'asquerós” que se refregue mentre balles.
I al que amenace en suïcidar-se quan ja te'n canses.
No! No és no!
Tu que vols, tu que et mereixes, tu que sents,
tu que coneixes la demència de la societat.
Tanca el puny i un munt de pedres
i lluitem tots junts per elles,
la violència per violència
i al masclisme omplir de:
Sang,
sang que com l'aigua de quan plou “llimpie” el carrer,
la por del nostre cor també.
La llum de la finestra mos deixava veure el cel,
les fulles d'un arbre que creix.
|
||||
14. |
Trencaclosques
04:25
|
|
||
TRENCACLOSQUES
I si corre el foc als camins de dalt,
i si salten “xispes”, pinyes i metralla,
la rebel·lió és calor contra el fred i el fang,
qui vol apagar un món de por, de cendra i palla?
Acusat quede el vent, bufant calent,
malea seca es cuide de ser arreplegada,
a soles i inconscient, perduda sent
qui vol callar la veu del murmurar de l'aigua.
Apagues a occident records de sang
i creix des de la fé la mateixa ignorància,
la cara de bigots, lo braç en alt,
qui vol despintar el front en una roja i gualda?
De les cunetes naix un sentiment,
los ossos criden secs de ràbia recordada,
la democràcia va arribar de mans de
qui sucava el pa en colònia de lavanda.
Set, conflicte al pols, “tabics” de gel,
deserts regats amb aigua i mel,
has vist com plou? Jo ja no ho veig...
Aigües fecals podran arribar al mar,
“acantilats” tan grans dels que apunte a la platja,
has vist lo vol rasant de l'àliga
i no veus lo bec en sang de la “gaviota” mansa?
I ara amagats jugant en fils d'aram
ara clavats al coll de qui busque esperança.
Si penses que el bastó ha canviat de mans
les dinasties són com l'escarxa de l'alba.
Set, conflicte al pols, “tabics” de gel,
deserts regats amb aigua i mel,
has vist com plou? Jo ja no ho veig...
|
||||
15. |
Himne de la Ignorància
05:07
|
|
||
HIMNE DE LA IGNORÀNCIA
Ahir vaig tindre un somni que contava
que el “rumbo” que portem potser no canvie,
i què fem? No crec qui de veritat pugue fer algo, “faigue” res.
Ahir somiava històries que cantàven
i sé que no me queden més que arcades,
històries que cantàven amb la meua veu.
No puc veure la veritat, me revol lo fetge,
no puc veure...
Anunciarem a cabotades “hasta” la fi del món
que la ignorància forme part del nostre dins més fons,
que no fem falta aquí a la terra, som com un tumor,
alimentem los nostres núvols amb fum de carbó.
Podem escriure amb sang amb tinta “qualquier” il·lusió,
desfer les fulles de la història a “golpes” de garró.
Haurem volat sobre muntanyes i a través del sol
i no podem curar d'una hòstia tanta corrupció.
Governarem amb dictadures de “qualquier” color,
encunyarem una moneda amb merda i amb sabó
i comprarem tantes victòries que perdrem la por
a la derrota per lo “menos”, o pot ser que no.
Som com un txapo de la mà d'un mal agricultor
que quan me trenco no m'arreglen,
me'n vaig a un racó.
Som com les gàbies “espectàcul” dels lloros al zoo,
a gran escala és un “invento”, es diu televisió.
Alimentem lo nostre ego amb likes d'ordinador,
som físics, químics amateurs, som màquines d'amor,
i si lo cap se mos rebote per “qualquier” dolor
mesclem cervesa amb aspirina i paracetamol.
Regalarem la nostra fé amb gasos d'aerosol
i te vendrem les “mascarilles” a preu de cigró
i contagiats tots d'ignorància cantarem al sol
com los beatos a una creu de fusta amb un ninot.
Anunciarem a cabotades “hasta” la fi del món
que la ignorància forme part del nostre dins més fons,
que no fem falta aquí a la terra, som com un tumor,
alimentem los nostres núvols amb fum de carbó.
Podem escriure amb sang amb tinta “qualquier” il·lusió,
desfer les fulles de la història a “golpes” de garró.
Haurem volat sobre muntanyes i a través del sol
i no podem curar d'una hòstia tanta corrupció.
Governarem amb dictadures de “qualquier” color,
encunyarem una moneda amb merda i amb sabó
i comprarem tantes victòries que perdrem la por
a la derrota per lo “menos”, o pot ser que no.
Regalarem la nostra fé amb gasos d'aerosol
i te vendrem les “mascarilles” a preu de cigró
i contagiats tots d'ignorància cantarem al sol
com los beatos a una creu de fusta amb un ninot.
Governarem amb dictadures de “qualquier” color,
encunyarem una moneda amb merda i amb sabó
i comprarem tantes victòries que perdrem la por
a la derrota per lo “menos”, o pot ser que no.
|
Streaming and Download help
If you like Los Draps, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp